DANT: LA DIVINA COMÈDIA

CANT I
PROEMI GENERAL

Incomincia la Comedia di Dante Alleghieri di Fiorenza, ne la quale tratta de le pene e punimenti de’ vizi e de’ meriti e premi de le virtù. Comincia il canto primo de la prima parte nel qual l’auttore fa proemio a tutta l’opera

En la selva obscura. Sortida de la selva. La delitosa muntanya i les tres feres. Virgili, el guia segur. Principi del gran viatge.

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

3

Al bell mig del camí de nostra vida
vaig retrobar-me en una selva obscura,
del dreturer vial la passa eixida.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

6

Ai, dir com era, serà feina dura,
tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,
que al pensament renova la paüra!

Tant’è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ ho scorte.

9

De tan amarg, és gairebé la mort.
Mes, per tractar del bé que hi descobria,
d’altres coses abans cal fer report.

Io non so ben ridir com’i’ v’intrai,
tant’era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.

12

No sé bé com el peu se m’hi perdia,
tant era desesmat de son pesada
al punt d’abandonar la dreta via.

Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,

15

Però, arribant al peu d’una collada,
allí on tenia fi la vall de dol,
que em va deixar la sang tan esverada,

guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.

18

vaig aixecar la vista al meu redol,
i guaito la muntanya, ja amb l’esquena
mig abrigada per la llum del sol.

Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.

21

Aleshores la por, feixuga i plena,
que al llac del cor m’havia mantingut
aquella nit passada amb tanta pena,

E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,

24

s’apaivagà, i com l’home esmaperdut
que amb desfici del mar se’n va a la riba
i es gira per guaitar el perill agut,

così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva.

27

encar l’ànima meva fugitiva
es tomba, contemplant el pas dolent,
d’on mai no ha sortit persona viva.

Poi ch’èi posato un poco il corpo lasso,
ripresi via per la piaggia diserta,
sì che ‘l piè fermo sempre era ‘l più basso.

30

I, reposat un poc del cansament,
reprenc camí per la vessant deserta,
el peu ferm sempre el baix, tot via fent.

Ed ecco, quasi al cominciar de l’erta,
una lonza leggera e presta molto,
che di pel macolato era coverta;

33

I quan la gran pujada m’era oferta,
àgil una pantera veig saltar
que de pèl clapejat era coberta.

e non mi si partia dinanzi al volto,
anzi ‘mpediva tanto il mio cammino,
ch’i’ fui per ritornar più volte vòlto.

36

Del davant meu no se’n volia anar,
i tant les meves passes impedia,
que em girava molts cops per recular.

Temp’era dal principio del mattino,
e ‘l sol montava ‘n sù con quelle stelle
ch’eran con lui quando l’amor divino

39

S’esqueia el temps de desvetllar-se el dia,
i el sol amb els estels feia camí,
que eren amb ell, quan tota l’harmonia

mosse di prima quelle cose belle;
sì ch’a bene sperar m’era cagione
di quella fiera a la gaetta pelle

42

d’aquell encís mogué l’Amor diví;
i tot, així, a ben esperar m’inclina
d’aquella fera de pelatge fi:

l’ora del tempo e la dolce stagione;
ma non sì che paura non mi desse
la vista che m’apparve d’un leone.

45

l’estació i la gràcia matutina.
Mes, la sobtada vista d’un lleó
amb torb d’esverament m’arremolina.

48

Semblava contra mi portar el braó,
amb el cap alt, i amb ràbia famolenca,
i lent fins l’aire tremolar de por.

Ed una lupa, che di tutte brame
sembiava carca ne la sua magrezza,
e molte genti fé già viver grame,

51

I amb ell veia una lloba escardalenca
que, ganuda de tall i d’escorrim,
a molts fa temps que en la misèria esllenca.

questa mi porse tanto di gravezza
con la paura ch’uscia di sua vista,
ch’io perdei la speranza de l’altezza.

54

La lloba va tornar-me el cor tan prim,
amb la por que escopia de la vista,
que ja desesperava pujar al cim.

E qual è quei che volontieri acquista,
e giugne ‘l tempo che perder lo face,
che ‘n tutti suoi pensier piange e s’attrista;

57

i com aquell que molt diner conquista,
si li arriba la pèrdua d’un plegat,
només és bo per ais i cara trista,

tal mi fece la bestia sanza pace,
che, venendomi ‘ncontro, a poco a poco
mi ripigneva là dove ‘l sol tace.

60

així em tenia tot acorralat
la lloba, i lentament a mi venia,
i em reculava al bosc del sol callat.

Mentre ch’i’ rovinava in basso loco,
dinanzi a li occhi mi si fu offerto
chi per lungo silenzio parea fioco.

63

I mentre en el fondal em marfonia,
als propis ulls algú se’m féu present,
a qui silenci llarg veuafeblia.

Quando vidi costui nel gran diserto,
“Miserere di me”, gridai a lui,
“qual che tu sii, od ombra od omo certo!”.

66

I en albirar-lo en el desert punyent,
« Pietat! » el meu crit li manifesta,
« tant si ets ombra com si ets home vivent! »

Rispuosemi: “Non omo, omo già fui,
e li parenti miei furon lombardi,
mantoani per patrïa ambedui.

69

« En un temps vaig ser un home » ell em contesta
« i eren mos pares del país lombard,
i d’haver nat a Màntua feien festa.

Nacqui sub Iulio, ancor che fosse tardi,
e vissi a Roma sotto ‘l buono Augusto
nel tempo de li dèi falsi e bugiardi.

72

De Cèsar, en vaig veure el cap al tard,
i, sota August, a Roma vaig fer estada
en temps dels ídols de l’engany covard.

Poeta fui, e cantai di quel giusto
figliuol d’Anchise che venne di Troia,
poi che ‘l superbo Ilïón fu combusto.

75

Poeta, d’aquell just vaig fer cantada,
fill d’Anquises, que va salvar la pell
fugint del foc de Troia saquejada.

Ma tu perché ritorni a tanta noia?
perché non sali il dilettoso monte
ch’è principio e cagion di tutta gioia?”.

78

Mes, tu ¿per què revéns al desgavell,
i no t’enfiles per la costa sana
causa de tot el que és alegre i bell? »

“Or se’ tu quel Virgilio e quella fonte
che spandi di parlar sì largo fiume?”,
rispuos’io lui con vergognosa fronte.

81

« Doncs, tu ets aquell Virgili? ¿La fontana
que del parlar tant expandeix el flum? »
jo vaig respondre tot pintat de grana.

“O de li altri poeti onore e lume,
vagliami ‘l lungo studio e ‘l grande amore
che m’ ha fatto cercar lo tuo volume.

84

« Oh dels altres poetes honra i llum!
Valga’m el temps d’estudi i gran amor
que m’he passat llegint el teu volum!

Tu se’ lo mio maestro e ‘l mio autore,
tu se’ solo colui da cu’ io tolsi
lo bello stilo che m’ ha fatto onore.

87

Tu ets el mestre meu i el meu autor,
i és de tu sol que he tret a almostes plenes
el bell estil que m’ha vestit d’honor.

Vedi la bestia per cu’ io mi volsi;
aiutami da lei, famoso saggio,
ch’ella mi fa tremar le vene e i polsi”.

90

Guaita la bèstia que em té viu a penes,
i ajuda’m si és que pots, savi famós,
que ella em fa tremolar polsos i venes! »

“A te convien tenere altro vïaggio”,
rispuose, poi che lagrimar mi vide,
“se vuo’ campar d’esto loco selvaggio;

93

« Et calen corriols més passadors »
em respongué veient que jo plorava,
« si vols sortir d’aquest indret asprós;

ché questa bestia, per la qual tu gride,
non lascia altrui passar per la sua via,
ma tanto lo ‘mpedisce che l’uccide;

96

perquè la bèstia famolenca i brava,
al tossut que travessa el seu camí
a cops d’ullal amb un no res l’acaba.

e ha natura sì malvagia e ria,
che mai non empie la bramosa voglia,
e dopo ‘l pasto ha più fame che pria.

99

És de tan mala pell i tant verí,
que en la golafreria no s’atura
i mai no es cansa de menjar i pair.

Molti son li animali a cui s’ammoglia,
e più saranno ancora, infin che ‘l veltro
verrà, che la farà morir con doglia.

102

Amb molts ha aparellat la carn impura,
i encara ho farà més, fins que el Llebrer
li portarà la mort entre tortura.

Questi non ciberà terra né peltro,
ma sapïenza, amore e virtute,
e sua nazion sarà tra feltro e feltro.

105

Ell, que no voldrà terres ni diner,
sinó el que amor, saber i virtut destil·la,
tindrà entre Feltro i Feltro el seu terrer.

Di quella umile Italia fia salute
per cui morì la vergine Cammilla,
Eurialo e Turno e Niso di ferute.

108

Aquella Itàlia humil farà tranquil·la,
la que portava a sangonent morir
Turn i Eurial, i Nisus i Camil·la.

Questi la caccerà per ogne villa,
fin che l’avrà rimessa ne lo ‘nferno,
là onde ‘nvidia prima dipartilla.

111

Ell la lloba d’arreu farà fugir,
fins que a l’Infern de nou l’haurà tornada,
d’on la primera enveja l’escopí.

Ond’io per lo tuo me’ penso e discerno
che tu mi segui, e io sarò tua guida,
e trarrotti di qui per loco etterno;

114

I ara, creu-me i escolta’m la pensada:
és millor que em segueixis caminant
i et guiaré per l’eternal contrada,

ove udirai le disperate strida,
vedrai li antichi spiriti dolenti,
ch’a la seconda morte ciascun grida;

117

on sentiràs un bramular d’espant;
veuràs el rostre dels antics com plora
i de la mort segona es va queixant.

e vederai color che son contenti
nel foco, perché speran di venire
quando che sia a le beate genti.

120

Altres veuràs contents, ben de la vora,
perquè, si cremen, és amb el consol
d’arribar a benaurats quan sigui l’hora.

A le quai poi se tu vorrai salire,
anima fia a ciò più di me degna:
con lei ti lascerò nel mio partire;

123

I si millor pujada el cor et vol,
et deixaré amb més digna companyia,
perquè contemplis el celest estol;

ché quello imperador che là sù regna,
perch’i’ fu’ ribellante a la sua legge,
non vuol che ‘n sua città per me si vegna.

126

aquell emperador que el llamp congria,
perquè a la seva llei vaig ser rebel,
a la seva ciutat no em vol per guia.

In tutte parti impera e quivi regge;
quivi è la sua città e l’alto seggio:
oh felice colui cu’ ivi elegge!”.

129

Ell mana a tot arreu, i allà té el cel,
i en tron altíssim sa puixança espleta.
Sortós el qui escolleix com a fidel! »

E io a lui: “Poeta, io ti richeggio
per quello Dio che tu non conoscesti,
acciò ch’io fugga questo male e peggio,

132

I jo li dic: « Et requeresc, poeta,
pel Déu que no has comprès i no has sentit,
i perquè deixi aquesta angúnia estreta

che tu mi meni là dov’or dicesti,
sì ch’io veggia la porta di san Pietro
e color cui tu fai cotanto mesti”.

135

i altres pitjors, que em menis on m’has dit,
i jo vegi la porta de sant Pere,
i aquells que m’has pintat plens de neguit. »

Allor si mosse, e io li tenni dietro.

I ell caminà, i jo vaig seguir darrera.